L’Alguer

L’Alguer és una ciutat d’uns 50.000 habitants situada a la costa oest de l’illa de Sardenya, al bell mig del mar Mediterrani. És una illa italiana, però per als catalans té un gran valor simbòlic.

En temps remots havia format part de la Corona d’Aragó, i catalans van anar allà per establir-s’hi. Era l’època d’esplendor dels imperis, i en aquells temps (segles XIII-XIV-XV, no ho sé exactament) el bacallà es tallava al mar Mediterrani. Quan va arribar la fi a la colonització catalana (com passa amb tota forma invasora) els catalans més rics que hi havia a l’Alguer (homes de poder, principalment) van tornar cap a Catalunya. Els més pobres, però, no ho van poder fer.

Després, l’Alguer, com tota l’illa de Sardenya, va passar a formar part d’Itàlia (encara que no existia Itàlia com a tal, ja sabem que l’estat italià és dels més nous a Europa, però per aquesta història aquesta simplificació ja ens va bé).

Els anys, desenes d’anys i segles van anar passant. Espanya va anar imposant el castellà a Catalunya, i a l’Alguer, es clar, passava el mateix amb l’italià.

Bé, el cas és que un bon dia d’algun any que comença amb mil vuit-cents, un català que va anar de viatge (feina, vacances, és igual) a Sardenya va trobar-se amb una ciutat on es parlava la mateixa llengua que a casa seva, el català! Es veu que ni els catalans sabien que a l’Alguer es parlava català (era una illa italiana, què s’hi havia de parlar si no?) ni tampoc els algueresos es pensaven que hi havia un territori d’un milió d’habitants (accepteu aquesta xifra com a habitants de Catalunya al 18xx?) on es parlava la llengua dels seus pares.

Després d’aquesta troballa quasi arqueològica, hi va haver posteriors viatges en ambdós sentits: catalans que anaven a l’Alguer i algueresos que visitaven Catalunya. Quina emoció devien sentir els que feien aquests viatges!

Tots sabem les penúries per les que hem passat al segle XX a Catalunya. Una guerra civil, una dictadura de més de 35 anys (1975-1939=36 no?). i a Itàlia també van tenir mals temps (les guerres mundials, una dictadura…). Ara tenim un període més tranquil, afortunadament. I s’estan fent coses per a recuperar els llaços catalans entre aquesta costanera ciutat sarda i el petit país sense estat en el que vivim (fixeu-vos en les perífrasis per no repetir-me). Omnium Cultural, entre d’altres associacions, està fent coses per ensenyar el Català a l’Alguer. A més, el govern italià ofereix als estudiants algueresos que volen dues hores setmanals d’ensenyament del català (algu és algu).

Tot això que, bromes entre parèntesis a part, escric tan bé com puc, ens ho va explicar el senyor Pasqual, sastre de professió, que és un apassionat de la cultura catalana i un dels pocs algueresos que vam trobar que parlés el català. Si mai visiteu l’Alguer, és obligat passar per la seva sastreria i saludar-lo (i aguantar la lliçó d’història que us farà al racó català que té a la rebotiga (amb lectura de cartes inclosa)) (noteu el parèntesi dins el parèntesi).

Perquè sí, ho confesso, el motiu d’aquest escrit és explicar que aquest cap de setmana he estat amb uns amics a l’Alguer.

Quants afinadors de piano té la ciutat de Boston?

Extret de “Matemática, ¿estás ahí?”, d’Adrián Paenza

Un executiu, en un moment determinat de la seva vida, es va topar amb aquesta pregunta en una entrevista de feina. La pregunta pretenia estimar “el seu sentit comú”.
-Quants afinadors de piano creu vostè que té la ciutat de Boston? -L’entrevista es feia en aquella ciutat d’Estats Units.
No es tractava, obviament, de que ell respongués amb exactitud. Possiblement ningú sap amb precisió el nombre exacte d’afinadors de piano que hi ha en una ciutat. Del que si es tractava es de que algú que visqués en una ciutat pugués estimar. No pretenien que digués ni 23 ni 450.000. Però sí volien escoltar-lo raonar. I veure’l arribar a una conclusió. Suposem, per un moment, que n’hi ha uns mil. No volien que conclogués ni 23 ni 450.000, per suposat, perquè hauria estat allunyadíssim del nombre aproximat.
De la mateixa manera, si a una persona li preguntessin quina podia ser la màxima temperatura en un dia a Barcelona, ningú respondria 450 graus, ni tampoc 150 graus sota zero. Es preten, doncs, una estimació. Però molt més encara: volien escoltar el seu raonament.

L’autor del llibre, Adrián Paenza, també fa els seus càlculs. No hem de coincidir amb el seu raonament ni amb el nombres que proposa, i invita al lector a fer el seu propi càlcul.
A Boston hi viuen aproximadament 589.000 persones i hi ha unes 250.000 cases. Per tant,
persones: 600.000
cases: 250.000
Cada quantes cases hi deu haver un piano? Cent? Mil? Deu mil? L’autor proposa cent. Per tant, amb 250.000 cases, i un piano per cada cent, significa que, segons l’autor, a Boston hi ha 2.500 pianos.
Ara bé, s’ha de fer una nova estimació. Cada afinador, quants pianos atén? Cent? Mil? Deu mil? L’autor torna a elegir cent. Per tant, si hi ha 2.500 pianos i cada afinador atén cent pianos resulta que hi haurà, d’acord amb les seves suposicions, aproximadament 25 afinadors de piano.

A joke

I was having a drink in my local pub the other day when to everybody’s amazement this pink and purple spotted kanguroo came through the door, hopped straight up to the bar and onto one of the bar stools.

The barman, who did his best not to show how atonished he was, went over and asked him what he wanted to drink. The kangaroo put a twenty pound note down on the bar and said he’d have a pint of beer. The barman served him and the kangaroo began to drink his pint. All the other customers stored in desbelief.

As soon as the kangaroo finished his pint, he asked the barman how much he owned him. The barman was almost certain that the kangaroo had never been in a pub before and couldn’t possibly have any idea of the price of a pint of beer so he told him he owned twenty pounds. The kangaroo handed over the money and jumped down from his stool.

As he was hopping towards the door of the pub, the barman, who felt a bit guilty about overcharging him so much, called out to him: ‘See you again some time! We don’t get many pink and purple spotted kangaroos drinking in this pub, you know.’

‘I’m not surprised,’ said the kangaroo, ‘considering that you charge twenty pounds for a pint!’

Els tres excursionistes

Dedicat al Tiet, en Lluís i en Xavier

En aquest problema són tres excursionistes que van a fer una ruta. El primer porta 5 entrepans, el segon 3 i el tercer no en porta cap. A l’hora de dinar tots comparteixen el que han portat, és a dir, cada excursionista menja 8/3 d’entrepà. Se suposa que tots els entrepans tenen un valor semblant.
Quan passen comptes el tercer dóna 24 € (!!) als altres i els diu que se’ls reparteixin de forma justa.

Pregunta
Quants diners toquen a cada excursionista?

Resposta
Semblaria que al primer li toquen 5/8 dels 24 €, és a dir, 15 € i al segon la resta, és a dir, 9 €. Aquest repartiment és incorrecte, ja que no té en compte que els dos excursionistes anteriors TAMBÉ han menjat. Seria correcte si el tercer s’hagués menjat tots els entrepans.

Val més enfocar-ho d’una altra manera. El tercer excursionista, al pagar 24 €, FIXA el preu dels entrepans. És a dir, 8/3 d’entrepà (la part que ell ha menjat) valen 24 € (el que ha pagat). Amb aquesta dada podem calcular el que cobra cadascun dels dos excursionistes. Primer obtenim el preu d’un entrepà, que és 24 * 3/8 = 9 €.
El primer excursionista ha aportat 5 entrepans. Ha de cobrar doncs 9 * 5 = 45 €. Però ha menjat com tots i ha de pagar 24 €. Per tant ha de cobrar 45 – 24 = 21 €.
El segon excursionista ha aportat 3 entrepans, cobra 9 * 3 = 27 €, i ha de pagar-ne 24 pel que ha menjat. Ha de cobrar, doncs, 27 – 24 = 3 €.
Aquest repartiment és més correcte que l’anterior ja que té en compte que tots han menjat igual.

Seria curiós saber de què eren els entrepans (no se’n veuen gaire sovint d’entrepans de 9 €)…

Hi passarà un gat?

El problema és el següent: Suposem que tenim una corda molt llarga amb la que donem la volta a la Terra formant una circumferència. Suposem també que no ens sobra gens de corda, es a dir, la corda està tensa i enganxada al terra.
Ara fem el mateix però amb una corda que té un metre més de longitud. Suposem, com abans, que la corda forma una circumferència, és a dir, que està igualment distribuida al voltant de tota la Terra.

Pregunta
Amb l’espai que hi haurà ara entre la corda i el terra, hi podà passar un gat?

Resposta
Sí, sempre que el gat no sigui enorme. Vegem amb formuletes el resultat.
Anomenem L a la longitud de la corda i R al radi de la Terra i Q al radi de la nova circumferència. Llavors

L=2*Pi*R+1=2*Pi*Q

i per tant

Q=R+1/(2*Pi)

d’on obtenim que la distància de la corda al terra serà 1/(2*Pi) metres, aproximadament uns 16 centímetres.
Per tant, un gat normal no tindrà cap problema per passar entre la corda i el terra.

Examens, examens, examens

Ja som al 2008, any de traspàs, de Jocs Olímpics, d’eleccions americanes… Però el que m’ocupa a mi són els examens. Aquest gener en tinc tres. Començaré amb el d’Anàlisi Complexa la setmana vinent, continuaré amb el d’Àlgebra Abstracta i el de Mètodes 2 la setmana següent i acabaré amb el de Complexitat l’altra setmana. Espero que passin aviat i que em vagin bé.
També espero escriure més sovint en el blog a partir d’ara. A veure si el 2008 és un bon any en aquest sentit. També en els altres, es clar!

Els amics més esperats de l’estiu

Ja són aquí. Son els primers en arribar. Fins i tot arriben abans de les vacances. I no són els veïns del costat de casa, no. Són els insectes estiuencs, i especialment els mosquits. Aquests animalets petits i alats que et deixen el cos ben granissat quan poden. I amb aquell brunzit suau que fan a la nit si estan a l’habitació…
Cada estiu repeteixo la mateixa cerimònia: anar a comprar un recanvi per a l’aparell protector dels mosquits. Potser fins i tot em sortiria més a compte comprar un aparell nou d’aquests que protegeixen a vint o trenta metres de distància. L’any que ve potser ho faré.
El pitjor moment és quan a la nit en sents un a l’habitació. Perquè mira, si n’hi ha un però no el sents doncs et pica però almenys et deixa dormir. Però si has tingut la mala sort de sentir-lo… Llavors ja no pots dormir fins que el mates. I aquí comença un gran problema.
- És de nit. L’altra gent està dormint. L’assassinat ha de ser silenciós.
- I net. No és bona manera estampar-lo contra la paret.
- Segur que estarà en un lloc alt. Necessites una cadira, una taula o un lloc semblant per pujar-hi.
- No pots fallar. Què hi ha pitjor que un mosquit enfadat?
Amb totes aquestes condicions l’execució ha de ser precisa. Normalment fallo en el primer intent, faig soroll i el deixo estampat a la paret després de moure una cadira. I perdo un quart més buscant-lo de nou fins que el trobo.
En el segon o tercer intent normalment ho aconsegueixo. Ja puc dormir tranquil! Bona nit!
Espera! I si n’hi havia dos?

Una idea

Avui mentre estava esmorzant he tingut una idea. M’he fixat que molta gent, mentre esmorza, té per costum llegir el que posa l’envàs dels cereals, suposo que llegint la informació nutricional, el menjar recomanat per a cada dia o alguna cosa així. De fet jo també ho he fet, i moltes vegades.
La idea que he tingut és que es podria aprofitar l’envàs dels cereals per llegir, però alguna cosa més interessant que la informació nutricional. No vull pas dir que la informació nutricional dels cereals no sigui important, però hi ha coses més interessants per llegir. En concret pensava en les noticies del dia.
Alguna vegada he provat, tot esmorzant, de llegir el diari. No em funciona. El diari és massa gran i l’has de posar en diagonal, de manera que ocupa gran part de la taula d’esmorzar, que està plena: el colacao, el cafè, el pa torrat, la melmelada… És molt incòmode.
Aprofitar la coberta del paquet de cereals per llegir les notícies potser seria una bona idea. Els diaris podrien afegir, entre els seus suplements, un fulletó d’una pàgina (adhesiu per darrera, per exemple) que es digués d’alguna manera com Suplement matinal i que contingués un resum del més destacat del dia. Més o menys m’ho imagino així:
Potser la idea tindria èxit, qui sap.

P.S. Es nota que estic de vacances!
Algun dia parlaré de la idea del paraigües quadrat

El grajo presumido

Se jactaba un negro grajo

de ser un gran personaje,

y exigía el homenaje

de un gracioso renacuajo.

- ¡Ave soy de alto plumaje!

-graznaba con desparpajo-.

No hay grulla que me aventaje,

ni grillo ni escarabajo.

Y el renacuajo granuja
esgrimiendo un estropajo
que le regaló una bruja,
frególe la lengua al grajo.

Gritándole con coraje
en su grave voz de bajo:
- ¡Grosero fue tu lenguaje!
¡Calla, por siempre, espantajo!

Carmen Santonja

La semifinal de Copa Barça – Getafe

Primer acte: Barça 5 – Getafe 2
Dimecres 18 d’abril.
El Barça, eliminat ja de la Copa d’Europa després de jugar una igualada semifinal contra el Liverpool, i líder amb un petit marge a la lliga, juga el partit d’anada de la semifinal de copa. El partit és espectacular: acaba 5 a 2 amb un golàs de Messi comparat des del primer moment amb el que va fer Maradona al mundial del 86 contra Anglaterra (a comparació, encertada ja que els dos gols són pràcticament iguals), L’ambient que respira el barcelonista és d’absoluta eufòria: Tenim els tres millors davanters del món, sóm el millor club del món, el més solidari (tot i que paguem mils de milions als nostres jugadors), i el que fa millor joc.
Ja es parla de la final, que serà contra el Sevilla, el segon classificat a la lliga (revenja de la supercopa de principi de temporada?), i es planteja la pregunta de si és una bona temporada guanyar lliga i copa (que sobrats que anem no?).
També es comencen a donar consells de com ha de ser el repartiment de les entrades de cara a la final per tal de no repetir els errors de l’any passat (està bé la organització, potser massa aviat?).

Segon acte: Getafe 4 – Barça 0
Dijous 10 de maig.
Avui es juga el tràmit de la volta de la copa. Com que estem centrats en la lliga, hem deixat en Messi a Barcelona perquè descansi i prepari els pròxims partits.
Fa mandra haver d’anar a Madrid a jugar un partit com aquest que no ens aportarà res de nou, ja que estem pràcticament classificats.
La primera part acaba 2 a 0. Compte! Bé, encara tenim l’eliminatòria a favor. Mitja part.
Comença la segona part. A veure si s’hi fan més ara. De moment no fa massa bona pinta el partit.
3 a 0. Carai aquests del Getafe. Mmm, espera, amb 3 a 0 no estem eliminats? Sí, clar, que a Barcelona vam quedar 5 a 2! Ostres tu, Ronaldinho, Eto’o, quisigui, marqueu un gol, eh? No fotem, que la final és al Bernabeu i la Lliga… ai la lliga, tan bé com anàvem fa unes setmanes i ara tenim el Madrid a 2 punts (ai el Madrid, ai el Madrid, que si aquest any guanya la lliga amb l’equip que té ja podem plegar tots).
Quèèè? 4 a 0? De veritat? Ostres, doncs ara n’hem de fer 2! Impossible, només falten 10 minuts.
Final. Se senten petards a Barcelona. Decepció. Escolto la ràdio, no diuen res interessant, ara resulta que la copa no era un trofeu important i que fins i tot és millor que haguem quedat eliminats. Espera, vaig a plorar una mica. A veure què diuen l’As i el Marca.

Ho trobo fantàstic. Avui és un gran dia pel Madrid. El Barça també té grans dies quan perd el Madrid. Ho hem d’acceptar i no donar-hi més voltes. El futbol no deixa de ser això, futbol i prou.