Les 24 hores de Sant Julià (sisè any)

Abans d’escriure les línies que venen a continuació m’he rellegit el que vaig escriure aquí mateix ara fa dos anys, en la quarta participació que feiem a les 24 hores. He quedat parat de les semblances que hi ha entre aquell escrit i la nostra actuació d’aquest any. L’escrit el podeu veure aquí.

Poques coses més puc afegir, no som un gran equip i ens apuntem al torneig per passar-ho bé. Aquest cop, passar-nos ho bé ho hem aconseguit. Ara ens queda pendent convertir-nos en un bon equip. Però això, de ben segur, ens costarà una mica més.

Semblances i diferències amb l’actuació de fa dos anys:

Semblances

• Els equipatges son els mateixos.
• Bona part dels jugadors de l’equip som els mateixos.
• Hem passat alguna ronda.
• Hem tornat a jugar contra el Calldetenes (i ens ha tornat a apallissar).
• He tornat a marcar un gol.

Diferències

• Hem tingut bons horaris (el partit de la nit va ser a les 8:00 del matí de diumenge).
• Només hem passat una ronda (ens ha eliminat el campió, el Centelles).
• Hem comptat amb dos porters (tots dos molt bons) i nous jugadors (també molt bons).
• Aquest any ha anat tot fantàsticament bé.

Resultats

• Lligueta: derrota 2-8 contra els caps de sèrie, victòria 7-1 contra un equip que anaven beguts i derrota 0-4 a l’últim partit. Hem passat com a quart millor tercer (és a dir, hem set l’últim dels equips que es classifiquen).
• Eliminatòria: derrota 1-15 contra l’equip campió de la competició.

Res més, agrair als companys d’equip la feina feta i esperem tornar-hi l’any que ve. A veure si va tant bé com aquest any, o més, qui sap…

Uns dies a Itàlia

Amb la coral de Centelles, la setmana passada vam anar a passar uns dies a Itàlia. Van ser uns dies fantàstics en que vam poder fer turisme, cantar i riure molt.

Arribàrem el dijous. Bé, més aviat vaig arribar dijous perquè la majoria de la coral van marxar un dia abans i van tornar un dia més tard. Només arribar, a les 9 del vespre, el director ja ens va citar per un assaig a 2 quarts de 10 a Vedelago, un poble de 6000 habitants. La coral d’aquest poble era l’amfitriona del nostre viatge i es van portar molt bé amb nosaltres. Fantàsticament bé.

El divendres vam fer turisme per un poblet medieval. També vaig aprofitar per matricular-me de les assignatures que faré l’any que vé (quina fardada dir que m’he matriculat des d’Itàlia!). Al vespre teníem el primer concert. A Vedelago i a l’aire lliure.

El dissabte ens van oferir una visita a la ciutat de Treviso. No tant coneguda com Venècia, ens va sorprendre. A la nit el segon concert del viatge, aquest cop a l’església de Vedelago i cantant conjuntament amb la coral Vedelagüiana.

Diumenge vam cantar a la missa de la catedral de Pàdua, de sant Antoni de Pàdua. Va ser impressionant. I el dilluns, el dia que ja vam marxar, cantàrem a la missa de la catedral de Venècia!

Van ser uns dies molt especials en els que vam passar molt bons moments. Queda pendent que la coral de Vedelago vinguin a tornar-nos la visita.

Entre cançons, menjars, cotxes llogats, carburantes, vanos Sorpresa sorpresa, camel bags, llops, albergs… vam passar uns increïbles dies en terres italianes.

L’últim partit del Descansa

He arribat a 3/4 de 4 davant del poliesportiu. No hi havia ningú encara. En dos o tres minuts ha arribat l’Albert. Ja érem dos. Només en faltaven tres més. Al cap de pocs minuts ha arribat el trident de la generació ‘89: l’Oriol, l’Arnau i l’Adrià. Però l’Arnau estava lesionat i no podia jugar. Érem quatre, per tant, però ja sabia que en Jordi vindria. Ha arribat un o dos minuts després. Ara ja podíem jugar.

Problema: ens faltava porter. En Sebu ja va avisar-nos que no podria venir. Hem decidit que faríem de porter entre tots, una estoneta cadascú. El capità de l’equip, en Campro, no ens ha pogut acompanyar per motius estudiantils (examens), i l’Enric tampoc ha pogut venir. Comptàvem, però, amb un espectador de luxe: l’Arnau, que amb els seus ànims incessants :-) des de la banda ens ha animat al llarg de tot el partit, contrarrestrant la claca que feien els tres o quatre seguidors que portava l’altre equip.

El partit era a les 4. Un cop canviats i escalfats hem saltat a la pista. La central. El cinc inicial era (òbviament) el format per Adrià, Albert, Jordi, Miquel i Oriol. L’Oriol ha començat a la porteria.

El partit s’ha iniciat molt bé per a nosaltres: al primer minut he marcat el primer gol després d’una jugada amb uns quants rebots. Poc després, en Jordi ha fet el segon. Tot anava rodat. L’Albert ha aconsegit el tercer. I el Prosikitos, l’equip rival, ha demanat el primer temps mort del partit. Guanyàvem 3 a 0, què més podíem demanar?

Però nosaltres som com el Barça: tal com ha dit en Jordi, ni guanyant 3 a 0 podem confiar-nos ja que en pocs minuts ens poden donar la volta al marcador. Després del temps mort els Prosikitos
han presionat molt i han aconseguit dos gols. També hem canviat de porter, m’hi he posat jo en el lloc de l’Oriol. Només guanyàvem d’un i hem demanat un temps mort. Ha resultat prou, ja que després hem aconseguit dos gols més, marcats per l’Albert i l’Adrià. Llavors l’àrbitre ha xiulat la mitja part. Guanyàvem 5 a 2. Resultat fantàstic.

Després del descans, o potser una mica abans i tot, en Jordi m’ha substituït com a porter. L’inici de la segona part ha estat força igual que el de la primera. Hi ha hagut un intercanvi de gols fins que ens hem avançat de quatre o cinc. Han marcat l’Adrià i l’Albert, que s’han fet un tip de marcar gols (Albert, ara sí que sortiràs a la classificació de golejadors!). Però els rivals han demanat el seu temps mort i els ha resultat, ja que han reduït les diferències fins a posar-se només a un gol. En aquell moment hem demanat nosaltres la pausa, i també ens ha funcionat: hem marcat uns quants gols més que ens han distanciat definitivament en el marcador. També hem fet un nou canvi de porter: l’Adrià ha substituït en Jordi. El resultat final ha estat de 11 a 7, amb gols d’Albert (6), Adrià (3), Jordi i Miquel. L’Oriol s’ha quedat sense marcar, però a tots ens quedarà gravada la seva fantàstica i decisiva actuació a la porteria en els primers minuts del partit.

En resum, acabem la temporada en bona forma, amb quatre partits guanyats (dos per no presentar-se el rival) i cinc partits perduts (un perquè només érem 4 jugadors i un altre perdut inexplicablement).

Força Descansa!

París

El passat pont de maig, la coral i l’orquestra d’arquitectura vam anar a París. Va ser un cap de setmana molt intens que ara intentaré resumir breument.

Vam sortir de Palau Reial el dimecres a les 8 del vespre amb dos autocars. La destinació era París, amb una durada prevista del viatge d’unes 12 hores. Vam parar a l’àrea de La Jonquera, i també en un parell d’estacions de servei a França. Amb més problemes dels previstos, el dijous a les 12 arribàvem a l’hotel de París.

Fins a les 2 del migdia no vam poder entrar a les habitacions. Aquesta estona perduda la vam aprofitar per a dinar. Vam gastar el comodí del McDonald’s. Vam tenir tota la tarda per voltar per París, una ciutat molt bonica, immensa, on gairebé cada racó és interessant.

Com que som una coral, sabem cantar. I això és el que vam fer durant la tarda: cantar pels llocs on passàvem. En una plaça que ara no recordo com es deia però que el seu nom recordava “Les Borges” vam cantar un parell de cançons. Quan ja teníem un public fidel (!) al nostre voltant va venir el guarda a avisar-nos que no podíem cantar sense permís. Vam haver de continuar, doncs, la passejada. Vam sopar al centre, al barri llatí, en un restaurant on ens van fer cuscus. A la nit, després de voltar una mica, vam tornar cap a l’hotel.

El divendres al matí vam fer una visita al palau de Versalles. Més que al palau vam fer una visita a la cua del palau de Versalles, ja que és on vam passar gran part del matí. Hem de reconèixer, però, que va valer la pena; l’indret és molt bonic, tant el palau, amb les seves pintures i cambres, com els jardins que el rodegen.

Com hem dit, som cantaires. I el viatge tenia dos concerts. El primer el vam fer el divendres a la tarda, en una església molt cèntrica, al costat del centre Pompidou. Va estar molt bé, amb força públic (no podem dir el mateix del segon concert). Al vespre vam sopar entrepans i creps mentre ens dirigíem cap a Monmartre i al Sacre Coeur.

Vam arribar al cim de la muntanya del Sacre Coeur on vam gaudir de la vista de tota la ciutat. Realment impressiona! Després vam anar a uns bars on vam passar una bona estona.

L’endemà dissabte al matí va tocar la clàssica visita a la torre Eiffel. I a la tarda el segon concert, que no va ser tant exitós com el primer. El dissabte a la nit va tocar descansar, ja feia massa dies que voltàvem.

El diumenge va ser el dia de la tornada. Tot apuntava que seria igual de pesada que l’anada, o més, però va ser el contrari. Entre les cançons que vam cantar i el gran joc de la història participativa on per escriure cada frase només es disposa de l’anterior vam riure molt. A la una de la nit vam arribar a Barcelona.

Ah, i l’endemà a les 8 del matí a classe. Com ha de ser!

Pel Cadí

Abans no se m’oblidi, vull explicar l’experiència d’un magnífic cap de setmana a la serralada del Cadí, al bell mig del Pirineu.

A les 7 d’un dissabte d’abril vam sortir de Vic i St. Julià disposats a caminar pels voltants del refugi de Cortals de l’Ingla, que teníem reservat per a dormir. Passant per la N-152 vam arribar a un lloc clàssic en aquest tipus d’excursions: la Collada de Tosses. Després de fer-la vam arribar al poble origen de la nostra ruta, Riu de Cerdanya. El viatge va ser llarg, però va servir per aprendre coses sobre el poeta Verdaguer i gaudir d’alguna de les seves poesies. Abans de començar a caminar vam situar un dels dos cotxes que portàvem al final de la ruta prevista, la casa de colònies de Cortariu. Així, vam tenir el privilegi de fer una ruta no circular, amb sortida i arribada a llocs diferents.

Des de Riu, caminant per una carretera que llavors es converteix en camí, vam arribar sense masses problemes, tret de la calor pròpia d’un dia d’estiu, a la primera parada prevista, el refugi del Serrat de les Esposes. Devíem fer pinta de cansats, ja que pel camí la guarda del refugi va avançar-nos en cotxe i es va oferir per dur-nos les motxilles. Al Serrat de les Esposes hi vam dinar, tot veient uns bombers que tenien la pinta d’anar un pèl perduts. De Barcelona, diria que eren.

A la tarda, després d’haver-nos posat les botes (sentit literal i, sobretot, figurat), vam reempendre la caminada, ara en direcció al refugi de Cortals de l’Ingla, que teníem reservat per a dormir. El camí va ser força curt i a mitja tarda ja hi érem. Amb el temps que ens va sobrar vam arribar-nos al refugi de Sant Jordi (no apareix al mapa, és en la direcció de la fletxa de més avall). El camí per arribar-hi, des de coll del Pendís, és espectacular: una baixada que recorda un circuit de carreres, fins i tot amb corbes peraltades. Vam fer una cursa impressionant que va acabar amb les nostres sabates ben enfangades. El refugi de Sant Jordi estava tancat. La tornada al refugi de Cortals, pel mateix camí, no va ser tant divertida (hi havia pujada).

Un cop al refugi vam preparar el sopar. El sopar era el primer àpat que cuinàvem “de zero”. Vam fer servir el fogonet i vam gaudir d’una sopa i una hamburguesa amb les que vam tornar a sentir-nos persones. Abans d’anar a dormir vam conversar amb el guarda i vam fer la reunió pertinent. No van faltar ni les cançons, ni la diversió (en definitiva, la xerinola típica d’aquestes excursions) ni el cansament d’un dia sencer de caminar.

El diumenge al matí vam continuar la ruta, aquest cop en direcció a la casa de colònies de Cortariu, passant pel poble de Pi. El camí, llarg, vorejava el Riu de l’Ingla. A la font de l’Ingla vam fer una parada, que aprofitàrem per a posar-hi els peus. Refets de cap i peus vam continuar fins a Pi. Aquest últim tros es va fer mooolt llarg, ja veurem com ho arreglarem a l’estiu.

A Pi vam fer una parada tècnica (lavabo i begudes) i vam acabar de fer el tram final fins a Cortariu, on vam arribar al migdia. Tocava fer el dinar. Macarrons. Però el fogonet es va esgotar amb la segona cassolada. Vam tastar una nova especialitat de pasta: macarrons a mig cuinar, però no van ser gaire bons. Al final ho acabàrem amb un bon entrepà en un bar de Bellver, tot veient, fascinats, el sistema de la loteria entre bars de Catalunya que no para de fer sortejos i repartir premis.

Aquesta va ser l’última parada. Llavors via directa fins a casa: la Molina, collada, Ribes, Ripoll… St. Julià i Vic.

Ah, i l’endemà a les 8 del matí a classe. Com ha de ser!

L’Alguer

L’Alguer és una ciutat d’uns 50.000 habitants situada a la costa oest de l’illa de Sardenya, al bell mig del mar Mediterrani. És una illa italiana, però per als catalans té un gran valor simbòlic.

En temps remots havia format part de la Corona d’Aragó, i catalans van anar allà per establir-s’hi. Era l’època d’esplendor dels imperis, i en aquells temps (segles XIII-XIV-XV, no ho sé exactament) el bacallà es tallava al mar Mediterrani. Quan va arribar la fi a la colonització catalana (com passa amb tota forma invasora) els catalans més rics que hi havia a l’Alguer (homes de poder, principalment) van tornar cap a Catalunya. Els més pobres, però, no ho van poder fer.

Després, l’Alguer, com tota l’illa de Sardenya, va passar a formar part d’Itàlia (encara que no existia Itàlia com a tal, ja sabem que l’estat italià és dels més nous a Europa, però per aquesta història aquesta simplificació ja ens va bé).

Els anys, desenes d’anys i segles van anar passant. Espanya va anar imposant el castellà a Catalunya, i a l’Alguer, es clar, passava el mateix amb l’italià.

Bé, el cas és que un bon dia d’algun any que comença amb mil vuit-cents, un català que va anar de viatge (feina, vacances, és igual) a Sardenya va trobar-se amb una ciutat on es parlava la mateixa llengua que a casa seva, el català! Es veu que ni els catalans sabien que a l’Alguer es parlava català (era una illa italiana, què s’hi havia de parlar si no?) ni tampoc els algueresos es pensaven que hi havia un territori d’un milió d’habitants (accepteu aquesta xifra com a habitants de Catalunya al 18xx?) on es parlava la llengua dels seus pares.

Després d’aquesta troballa quasi arqueològica, hi va haver posteriors viatges en ambdós sentits: catalans que anaven a l’Alguer i algueresos que visitaven Catalunya. Quina emoció devien sentir els que feien aquests viatges!

Tots sabem les penúries per les que hem passat al segle XX a Catalunya. Una guerra civil, una dictadura de més de 35 anys (1975-1939=36 no?). i a Itàlia també van tenir mals temps (les guerres mundials, una dictadura…). Ara tenim un període més tranquil, afortunadament. I s’estan fent coses per a recuperar els llaços catalans entre aquesta costanera ciutat sarda i el petit país sense estat en el que vivim (fixeu-vos en les perífrasis per no repetir-me). Omnium Cultural, entre d’altres associacions, està fent coses per ensenyar el Català a l’Alguer. A més, el govern italià ofereix als estudiants algueresos que volen dues hores setmanals d’ensenyament del català (algu és algu).

Tot això que, bromes entre parèntesis a part, escric tan bé com puc, ens ho va explicar el senyor Pasqual, sastre de professió, que és un apassionat de la cultura catalana i un dels pocs algueresos que vam trobar que parlés el català. Si mai visiteu l’Alguer, és obligat passar per la seva sastreria i saludar-lo (i aguantar la lliçó d’història que us farà al racó català que té a la rebotiga (amb lectura de cartes inclosa)) (noteu el parèntesi dins el parèntesi).

Perquè sí, ho confesso, el motiu d’aquest escrit és explicar que aquest cap de setmana he estat amb uns amics a l’Alguer.

Examens, examens, examens

Ja som al 2008, any de traspàs, de Jocs Olímpics, d’eleccions americanes… Però el que m’ocupa a mi són els examens. Aquest gener en tinc tres. Començaré amb el d’Anàlisi Complexa la setmana vinent, continuaré amb el d’Àlgebra Abstracta i el de Mètodes 2 la setmana següent i acabaré amb el de Complexitat l’altra setmana. Espero que passin aviat i que em vagin bé.
També espero escriure més sovint en el blog a partir d’ara. A veure si el 2008 és un bon any en aquest sentit. També en els altres, es clar!

Roma

Aquest cap de setmana, el meu pare, el meu tiet i jo mateix hem anat a Roma. Dit i fet. Vam reservar uns vols d’avió amb la companyia ryanair. Tot ha anat fantàsticament bé. Ni un problema.
Hem tingut temps de fer una visita molt bàsica de la ciutat, però els monuments més importants els hem vist tots: Colisseu, Església de Sant Pere, Piazza Spagna…
A mi m’ha agradat molt, crec que no podia anar millor. Ens hem fet uns tips de caminar amunt i avall per la ciutat… Però és que si hi vas pocs dies i no ho fas així no aprofites el viatge.
A més, això de viatjar pel teu compte és tota una experiència. Arribes a l’aeroport, has d’agafar un autobús que et porta no-saps-on, i llavors espavila’t per arribar a l’hotel! Nosaltres hem tingut la sort que l’hotel era molt a prop de l’estació d’autobusos i no hem perdut massa temps anant a portar i agafar les maletes.
Ho recomano a tothom que pugui: visiteu Roma! La ciutat és molt maca, hi ha de tot, monuments, llocs per passejar, llocs amb molta gent on anar a passar l’estona… Una ciutat molt especial.

Vacances

Dijous de la setmana passada vaig acabar els examens. Oficialment es pot dir que estic de vacances! Això de tenir vacances a mig gener és una cosa ben estranya! Aquest any tinc dues setmanetes. Algun any havia arribat a tenir un més! És millor així, amb dues setmanetes n’hi ha de sobres!
A més, com que el quatrimestre m’ha anat encara són més merescudes aquestes vacances.
Com que tampoc hi ha massa coses a fer per vacances ens hem animat amb el meu pare i el meu tiet i ens n’anirem a Roma el cap de setmana que ve. Hem comprat uns bitllets per Ryanair (força bé de preu) i hem reservat un hotel. En principi, si les boires ens acompanyen, marxarem dissabte que ve.

Les 24 hores de futbol de Sant Julià

Aquest any, i ja en van quatre, hem participat a les 24 hores de futbol de Sant Julià de Vilatorta. Hem arribat a quarts de final, aconseguint una copa. Ha estat, sens dubte, la millor actuació que hem tingut en el torneig.
Les 24 hores de Sant Julià és un torneig que té un prestigi bastant important a la comarca. Hi participen 24 equips, comença el dissabte a les 9 del matí i acaba el diumenge a les 9 del vespre (és a dir, són 36 hores en realitat). Es formen 6 grups de 4 equips i es classifiquen els primers i segons de cada grup i els quatre millors tercers, que després juguen eliminatòries començant als vuitens de final.
Nosaltres som el típic equip desorganitzat, que cada any canvia de nom i de jugadors, però aquest any ho vam fer tot més bé que de costum. Ens vam gastar els quartos en uns equipatges blaus i verds i ens dèiem Despertaferro, un nom més encertat que el d’altres anys.
Les nostres perspectives no eren gaire optimistes: els altres tres anys vam quedar eliminats a les primeres de canvi. A més, a pocs dies de començar el torneig tinguérem una baixa inesperada. En Jordi Saborit, puntal de la defensa els altres tres anys i capità de l’equip, ens anunciava el seu fitxatge pel poderós Lanzarote, un dels habituals de la competició.
Tot i això presentàvem un equip força bo. L’Oriol, el primer de dalt a la foto, un habitual del nostre equip, l’Albert, al seu costat, germà d’en Jordi Sanjuan, que ens va venir a ajudar quan més ho necessitàvem, en Jordi Sanjuan, tercer a la foto, el puntal a la defensa, en Quim, que debutava aquest any, en Marc, que repetia de porter i que ens va donar la classificació pels quarts de final en una èpica tanda de penals, jo mateix, que estic a baix, l’Alsina, situat al meu costat, que va aconseguir gols decisius, i en Roger, amb la pilota a les mans, que també debutava aquest any i que va fer un bon torneig. Faltaven a la foto en Tubau i en Senma, els dos golejadors i dos dels millors jugadors de l’equip.
Ja ens va avisar el mític Miquel Mas després del sorteig: “Per poc bé que ho feu us podeu classificar, i fins i tot arribar als quarts”. Era ben cert. Estàvem enquadrats al grup A, on teníem un equip molt potent, el Carnisseria Pradell (va ser el guanyador del torneig), i dos equips no massa bons. A més, llavors jugàvem contra equips del grup B, teòricament el més fluix de tots.

El primer partit, jugat dissabte a les 10 del matí, va ser fantàstic. Vam dominar-lo de cap a peus, amb l’excepció d’alguns minuts a l’inici de la segona part, i fins i tot vaig tenir l’honor de marcar un gol. Al final vam acabar guanyant per golejada. El segon partit, dissabte a les 6 de la tarda, va ser el pitjor de tots. En teoria havíem de guanyar, però vam acabar perdent per un a zero, i a més el gol va ser culpa meva :(. Ja sabíem que el tercer partit, diumenge a la 1 de la nit, el perdríem, l’objectiu era que no fos per golejada. Més o menys ho vam aconseguir.
Quan ens vam llevar el diumenge vam rebre la notícia: Havíem quedat segons de grup. Hi havia hagut un triple empat a 3 punts entre nosaltres i els dos equips febles i per goal average nosaltres érem els segons.
Ara ens tocava el partit de vuitens contra el Doble Zero, un equip que l’any passat va arribar molt lluny. En teoria ells eren els favorits, però vam acabar amb empat a un. Tot s’havia de decidir a la tanda de penals. En llançàvem tres cada equip. Començàvem xutant nosaltres. Jo vaig llençar el primer penal, molt malament per cert, però va ser gol. Ells també van marcar. Un a un. Després en Jordi Sanjuan va marcar per nosaltres, però ells també. Dos a dos. En Quim va llençar el tercer, però ells també van marcar. Tres a tres. A partir d’aquí es classificava l’equip que aconseguís un gol i l’altre fallés. Va xutar en Roger i va fallar. Estàvem a punt de ser eliminats. Però en Marc va parar el xut rival. Continuàvem tres a tres. Ara li tocava xutar al propi Marc. Va marcar. I es va parar una altra vegada el xut del Doble Zero. Estàvem classificats! L’eufòria es va desbordar. Tots estàvem molt contents. A més teníem copa assegurada.
El partit de quarts no va tenir gaire història. Jugàvem contra el Tenerife, un altre gran equip, i ens va esborrar de la pista. La final la van jugar el Carnisseria Pradell i el Tenerife, guanyant-la el primer en un bon partit.
Realment el que vam fer no és gaire, de 24 equips vuit sempre arriben als quarts de final, però per a nosaltres era la primera vegada que ho fèiem. I a més ens va quedar el record d’haver passat un bon cap de setmana jugant a l’esport que més ens agrada.