Les 24 hores de Sant Julià (sisè any)

Abans d’escriure les línies que venen a continuació m’he rellegit el que vaig escriure aquí mateix ara fa dos anys, en la quarta participació que feiem a les 24 hores. He quedat parat de les semblances que hi ha entre aquell escrit i la nostra actuació d’aquest any. L’escrit el podeu veure aquí.

Poques coses més puc afegir, no som un gran equip i ens apuntem al torneig per passar-ho bé. Aquest cop, passar-nos ho bé ho hem aconseguit. Ara ens queda pendent convertir-nos en un bon equip. Però això, de ben segur, ens costarà una mica més.

Semblances i diferències amb l’actuació de fa dos anys:

Semblances

• Els equipatges son els mateixos.
• Bona part dels jugadors de l’equip som els mateixos.
• Hem passat alguna ronda.
• Hem tornat a jugar contra el Calldetenes (i ens ha tornat a apallissar).
• He tornat a marcar un gol.

Diferències

• Hem tingut bons horaris (el partit de la nit va ser a les 8:00 del matí de diumenge).
• Només hem passat una ronda (ens ha eliminat el campió, el Centelles).
• Hem comptat amb dos porters (tots dos molt bons) i nous jugadors (també molt bons).
• Aquest any ha anat tot fantàsticament bé.

Resultats

• Lligueta: derrota 2-8 contra els caps de sèrie, victòria 7-1 contra un equip que anaven beguts i derrota 0-4 a l’últim partit. Hem passat com a quart millor tercer (és a dir, hem set l’últim dels equips que es classifiquen).
• Eliminatòria: derrota 1-15 contra l’equip campió de la competició.

Res més, agrair als companys d’equip la feina feta i esperem tornar-hi l’any que ve. A veure si va tant bé com aquest any, o més, qui sap…

Uns dies a Itàlia

Amb la coral de Centelles, la setmana passada vam anar a passar uns dies a Itàlia. Van ser uns dies fantàstics en que vam poder fer turisme, cantar i riure molt.

Arribàrem el dijous. Bé, més aviat vaig arribar dijous perquè la majoria de la coral van marxar un dia abans i van tornar un dia més tard. Només arribar, a les 9 del vespre, el director ja ens va citar per un assaig a 2 quarts de 10 a Vedelago, un poble de 6000 habitants. La coral d’aquest poble era l’amfitriona del nostre viatge i es van portar molt bé amb nosaltres. Fantàsticament bé.

El divendres vam fer turisme per un poblet medieval. També vaig aprofitar per matricular-me de les assignatures que faré l’any que vé (quina fardada dir que m’he matriculat des d’Itàlia!). Al vespre teníem el primer concert. A Vedelago i a l’aire lliure.

El dissabte ens van oferir una visita a la ciutat de Treviso. No tant coneguda com Venècia, ens va sorprendre. A la nit el segon concert del viatge, aquest cop a l’església de Vedelago i cantant conjuntament amb la coral Vedelagüiana.

Diumenge vam cantar a la missa de la catedral de Pàdua, de sant Antoni de Pàdua. Va ser impressionant. I el dilluns, el dia que ja vam marxar, cantàrem a la missa de la catedral de Venècia!

Van ser uns dies molt especials en els que vam passar molt bons moments. Queda pendent que la coral de Vedelago vinguin a tornar-nos la visita.

Entre cançons, menjars, cotxes llogats, carburantes, vanos Sorpresa sorpresa, camel bags, llops, albergs… vam passar uns increïbles dies en terres italianes.

Homenatge a tots els burros que tiren de carros

Aquest escrit és un petit homenatge a totes aquelles persones sense les quals hi hauria moltes coses que no es farien. Són persones que no esperen res a canvi, que entreguen el seu temps lliure perquè algunes activitats es duguin a terme. Gent que s’ha de passar tardes organitzant, trucant, decidint, comprant, fitxant… Gent sense la qual equips de futbol, bàsquet, i esports en general, corals, associacions, esplais, revistes, sopars, excursions, trobades, i moltes altres activitats no es podrien fer.

A elles dedico aquest missatge, perquè segueixin fent la feina que fan amb la mateixa dedicació que ho estan fent o ho han fet en el passat. I és que, tal com deia el meu avi, davant de tot carro hi ha un burro que en tira.

L’últim partit del Descansa

He arribat a 3/4 de 4 davant del poliesportiu. No hi havia ningú encara. En dos o tres minuts ha arribat l’Albert. Ja érem dos. Només en faltaven tres més. Al cap de pocs minuts ha arribat el trident de la generació ‘89: l’Oriol, l’Arnau i l’Adrià. Però l’Arnau estava lesionat i no podia jugar. Érem quatre, per tant, però ja sabia que en Jordi vindria. Ha arribat un o dos minuts després. Ara ja podíem jugar.

Problema: ens faltava porter. En Sebu ja va avisar-nos que no podria venir. Hem decidit que faríem de porter entre tots, una estoneta cadascú. El capità de l’equip, en Campro, no ens ha pogut acompanyar per motius estudiantils (examens), i l’Enric tampoc ha pogut venir. Comptàvem, però, amb un espectador de luxe: l’Arnau, que amb els seus ànims incessants :-) des de la banda ens ha animat al llarg de tot el partit, contrarrestrant la claca que feien els tres o quatre seguidors que portava l’altre equip.

El partit era a les 4. Un cop canviats i escalfats hem saltat a la pista. La central. El cinc inicial era (òbviament) el format per Adrià, Albert, Jordi, Miquel i Oriol. L’Oriol ha començat a la porteria.

El partit s’ha iniciat molt bé per a nosaltres: al primer minut he marcat el primer gol després d’una jugada amb uns quants rebots. Poc després, en Jordi ha fet el segon. Tot anava rodat. L’Albert ha aconsegit el tercer. I el Prosikitos, l’equip rival, ha demanat el primer temps mort del partit. Guanyàvem 3 a 0, què més podíem demanar?

Però nosaltres som com el Barça: tal com ha dit en Jordi, ni guanyant 3 a 0 podem confiar-nos ja que en pocs minuts ens poden donar la volta al marcador. Després del temps mort els Prosikitos
han presionat molt i han aconseguit dos gols. També hem canviat de porter, m’hi he posat jo en el lloc de l’Oriol. Només guanyàvem d’un i hem demanat un temps mort. Ha resultat prou, ja que després hem aconseguit dos gols més, marcats per l’Albert i l’Adrià. Llavors l’àrbitre ha xiulat la mitja part. Guanyàvem 5 a 2. Resultat fantàstic.

Després del descans, o potser una mica abans i tot, en Jordi m’ha substituït com a porter. L’inici de la segona part ha estat força igual que el de la primera. Hi ha hagut un intercanvi de gols fins que ens hem avançat de quatre o cinc. Han marcat l’Adrià i l’Albert, que s’han fet un tip de marcar gols (Albert, ara sí que sortiràs a la classificació de golejadors!). Però els rivals han demanat el seu temps mort i els ha resultat, ja que han reduït les diferències fins a posar-se només a un gol. En aquell moment hem demanat nosaltres la pausa, i també ens ha funcionat: hem marcat uns quants gols més que ens han distanciat definitivament en el marcador. També hem fet un nou canvi de porter: l’Adrià ha substituït en Jordi. El resultat final ha estat de 11 a 7, amb gols d’Albert (6), Adrià (3), Jordi i Miquel. L’Oriol s’ha quedat sense marcar, però a tots ens quedarà gravada la seva fantàstica i decisiva actuació a la porteria en els primers minuts del partit.

En resum, acabem la temporada en bona forma, amb quatre partits guanyats (dos per no presentar-se el rival) i cinc partits perduts (un perquè només érem 4 jugadors i un altre perdut inexplicablement).

Força Descansa!

París

El passat pont de maig, la coral i l’orquestra d’arquitectura vam anar a París. Va ser un cap de setmana molt intens que ara intentaré resumir breument.

Vam sortir de Palau Reial el dimecres a les 8 del vespre amb dos autocars. La destinació era París, amb una durada prevista del viatge d’unes 12 hores. Vam parar a l’àrea de La Jonquera, i també en un parell d’estacions de servei a França. Amb més problemes dels previstos, el dijous a les 12 arribàvem a l’hotel de París.

Fins a les 2 del migdia no vam poder entrar a les habitacions. Aquesta estona perduda la vam aprofitar per a dinar. Vam gastar el comodí del McDonald’s. Vam tenir tota la tarda per voltar per París, una ciutat molt bonica, immensa, on gairebé cada racó és interessant.

Com que som una coral, sabem cantar. I això és el que vam fer durant la tarda: cantar pels llocs on passàvem. En una plaça que ara no recordo com es deia però que el seu nom recordava “Les Borges” vam cantar un parell de cançons. Quan ja teníem un public fidel (!) al nostre voltant va venir el guarda a avisar-nos que no podíem cantar sense permís. Vam haver de continuar, doncs, la passejada. Vam sopar al centre, al barri llatí, en un restaurant on ens van fer cuscus. A la nit, després de voltar una mica, vam tornar cap a l’hotel.

El divendres al matí vam fer una visita al palau de Versalles. Més que al palau vam fer una visita a la cua del palau de Versalles, ja que és on vam passar gran part del matí. Hem de reconèixer, però, que va valer la pena; l’indret és molt bonic, tant el palau, amb les seves pintures i cambres, com els jardins que el rodegen.

Com hem dit, som cantaires. I el viatge tenia dos concerts. El primer el vam fer el divendres a la tarda, en una església molt cèntrica, al costat del centre Pompidou. Va estar molt bé, amb força públic (no podem dir el mateix del segon concert). Al vespre vam sopar entrepans i creps mentre ens dirigíem cap a Monmartre i al Sacre Coeur.

Vam arribar al cim de la muntanya del Sacre Coeur on vam gaudir de la vista de tota la ciutat. Realment impressiona! Després vam anar a uns bars on vam passar una bona estona.

L’endemà dissabte al matí va tocar la clàssica visita a la torre Eiffel. I a la tarda el segon concert, que no va ser tant exitós com el primer. El dissabte a la nit va tocar descansar, ja feia massa dies que voltàvem.

El diumenge va ser el dia de la tornada. Tot apuntava que seria igual de pesada que l’anada, o més, però va ser el contrari. Entre les cançons que vam cantar i el gran joc de la història participativa on per escriure cada frase només es disposa de l’anterior vam riure molt. A la una de la nit vam arribar a Barcelona.

Ah, i l’endemà a les 8 del matí a classe. Com ha de ser!

Pel Cadí

Abans no se m’oblidi, vull explicar l’experiència d’un magnífic cap de setmana a la serralada del Cadí, al bell mig del Pirineu.

A les 7 d’un dissabte d’abril vam sortir de Vic i St. Julià disposats a caminar pels voltants del refugi de Cortals de l’Ingla, que teníem reservat per a dormir. Passant per la N-152 vam arribar a un lloc clàssic en aquest tipus d’excursions: la Collada de Tosses. Després de fer-la vam arribar al poble origen de la nostra ruta, Riu de Cerdanya. El viatge va ser llarg, però va servir per aprendre coses sobre el poeta Verdaguer i gaudir d’alguna de les seves poesies. Abans de començar a caminar vam situar un dels dos cotxes que portàvem al final de la ruta prevista, la casa de colònies de Cortariu. Així, vam tenir el privilegi de fer una ruta no circular, amb sortida i arribada a llocs diferents.

Des de Riu, caminant per una carretera que llavors es converteix en camí, vam arribar sense masses problemes, tret de la calor pròpia d’un dia d’estiu, a la primera parada prevista, el refugi del Serrat de les Esposes. Devíem fer pinta de cansats, ja que pel camí la guarda del refugi va avançar-nos en cotxe i es va oferir per dur-nos les motxilles. Al Serrat de les Esposes hi vam dinar, tot veient uns bombers que tenien la pinta d’anar un pèl perduts. De Barcelona, diria que eren.

A la tarda, després d’haver-nos posat les botes (sentit literal i, sobretot, figurat), vam reempendre la caminada, ara en direcció al refugi de Cortals de l’Ingla, que teníem reservat per a dormir. El camí va ser força curt i a mitja tarda ja hi érem. Amb el temps que ens va sobrar vam arribar-nos al refugi de Sant Jordi (no apareix al mapa, és en la direcció de la fletxa de més avall). El camí per arribar-hi, des de coll del Pendís, és espectacular: una baixada que recorda un circuit de carreres, fins i tot amb corbes peraltades. Vam fer una cursa impressionant que va acabar amb les nostres sabates ben enfangades. El refugi de Sant Jordi estava tancat. La tornada al refugi de Cortals, pel mateix camí, no va ser tant divertida (hi havia pujada).

Un cop al refugi vam preparar el sopar. El sopar era el primer àpat que cuinàvem “de zero”. Vam fer servir el fogonet i vam gaudir d’una sopa i una hamburguesa amb les que vam tornar a sentir-nos persones. Abans d’anar a dormir vam conversar amb el guarda i vam fer la reunió pertinent. No van faltar ni les cançons, ni la diversió (en definitiva, la xerinola típica d’aquestes excursions) ni el cansament d’un dia sencer de caminar.

El diumenge al matí vam continuar la ruta, aquest cop en direcció a la casa de colònies de Cortariu, passant pel poble de Pi. El camí, llarg, vorejava el Riu de l’Ingla. A la font de l’Ingla vam fer una parada, que aprofitàrem per a posar-hi els peus. Refets de cap i peus vam continuar fins a Pi. Aquest últim tros es va fer mooolt llarg, ja veurem com ho arreglarem a l’estiu.

A Pi vam fer una parada tècnica (lavabo i begudes) i vam acabar de fer el tram final fins a Cortariu, on vam arribar al migdia. Tocava fer el dinar. Macarrons. Però el fogonet es va esgotar amb la segona cassolada. Vam tastar una nova especialitat de pasta: macarrons a mig cuinar, però no van ser gaire bons. Al final ho acabàrem amb un bon entrepà en un bar de Bellver, tot veient, fascinats, el sistema de la loteria entre bars de Catalunya que no para de fer sortejos i repartir premis.

Aquesta va ser l’última parada. Llavors via directa fins a casa: la Molina, collada, Ribes, Ripoll… St. Julià i Vic.

Ah, i l’endemà a les 8 del matí a classe. Com ha de ser!

La pluja

Avui, després de mooolts dies, podem dir que plou a bots i barrals. Adjunto la imatge del radar del Servei Metereològic de Catalunya.

Esperem que aquesta pluja ens ajudi a superar la sequera del nostre estimat país.

Enllaços:

• Servei Metereològic de Catalunya
• Agència Catalana de l’Aigua

Sirviendo hamburguesas con un millón de euros en el banco

La Vaguardia

Luke Pittard vuelve a trabajar en un McDonald tras ganar la Lotería Nacional porque echaba de menos a sus compañeros

Londres. (EFE).- Luke Pittard, un británico que ganó 1,3 millones de libras (1,6 millones de euros, 2,6 millones de dólares) en la Lotería Nacional del Reino Unido, ha vuelto a trabajar a un McDonald porque echaba de menos a sus colegas.

Pittard, de 25 años, trabajaba de camarero con su novia Emma Cox, de 29, en un restaurante de la famosa cadena de hamburgueserías en Cardiff (Gales) en julio de 2006, cuando la fortuna llamó a su puerta con el citado premio.

La pareja de nuevos millonarios colgó entonces sus uniformes de McDonald y se retiró a disfrutar de la vida con su hija Chloe, de 3 años. Luke y Emma compraron una casa por 230.000 libras (292.100 euros, 460.000 dólares), celebraron un boda por todo lo alto y se pagaron unas vacaciones de lujo en las Islas Canarias (España).

Sin embargo, la novedad de sentirse millonario se ha esfumado veintiún meses después y Luke ha decidido volver al McDonald porque añora a sus compañeros, informó hoy la cadena pública BBC. El peculiar “hijo pródigo”, que cobra 5,85 libras por hora (7,5 euros, 11,7 dólares) en el restaurante, ha encontrado en el establecimiento tantas “caras conocidas” que ha sido como ver a “un grupo de viejos amigos”.

Luke comentó que sus colegas creen que está “un poco loco”, aunque él piensa que todavía es muy joven y que “un poco de trabajo duro no le hace daño a nadie”. Y Emma apoya sin reservas a su esposo: “Le entiendo perfectamente. Ambos disfrutamos trabajando en McDonald y aún tenemos buenos amigos ahí”, comentó la esposa.

Además, la jefa del millonario, Katherine Jones, está encantada con su regreso: “Me alegra -dijo- que haya tenido tiempo de disfrutar el premio, pero me encanta tenerle aquí. Es como si nunca se hubiera ido”. Emma también ha accedido a que el matrimonio aplace su luna de miel hasta que finalice la temporada del equipo de fútbol en el que su marido juega de portero en sus ratos libres.

“Debo ser -concluyó Luke Pittard- el hombre más afortunado del mundo. No sólo gané una fortuna, sino que mi esposa entiende la importancia del fútbol y ahora he recuperado mi antiguo trabajo”.

Els trens de rodalies

Aparegut el passat 11 de febrer de 2008 a “la Vanguardia”.
Sense comentaris.

Cavallers i escuders

El llibre de divertiments lògics que m’agrada més és un de Raymond Smullyan que té per títol ¿Cómo se llama este libro? En particular, m’apassiona la secció d’endevinalles sobre els cavallers i els escuders. Les endevinalles que hi apareixen són molt típiques de la lògica, i també estan a d’altres llibres, però en aquest que cito n’hi ha un bon recull, la majoria ideades per l’autor.

Se suposa que hi ha una illa en la que certs habitants anomenats cavallers diuen sempre la veritat, i d’altres anomenats escuders sempre menteixen. Se suposa que tot habitant de la illa és o cavaller o escuder. Amb aquest plantejament tan senzill podem pensar moltes endevinalles.

1. (26) Segons aquest vell problema, tres dels habitants -A, B i C- es trobaven en un jardí. Un estranger passava per allà i li va preguntar a A, “Ets cavaller o escuder?”. A va respondre, però tan confosament que l’estranger no ho va entendre. Llavors l’estranger va preguntar a B, “Què ha dit A?”. I B va respondre “A ha dit que és escuder”. Però en aquest instant el tercer home, C, va dir, “No creguis a B, que menteix!”.
   La pregunta és, què són B i C?
2. (28) En aquest problema hi ha només dos individus, A i B, cadascun dels quals és o cavaller o escuder. A diu: “Al menys un de nosaltres és escuder”
   Què són A i B?
3. (29) Suposem que A diu, “O jo sóc un escuder o B és un cavaller”. Què són A i B?
4. (30) Suposem que A diu, “O jo sóc un escuder o en cas contrari dos més dos és igual a cinc”. Què podem concloure?
5. (31) Novament tenim tres persones, A, B i C, cadascuna de les quals és o cavaller o escuder. A i B diuen el següent
   A: Tots nosaltres som escuders.
   B: Un de nosaltres, i només un, és un cavaller.
   Què són A, B i C?

Solucions

1. És impossible que un cavaller o un escuder diguin “Jo sóc escuder”, ja que un cavaller estaria dient l’enunciat fals de que ell és escuder, i un escuder estaria emetent l’enunciat cert que ell és escuder. Per tant, A mai diria que és escuder. Per tant, B mentia quan va dir que A havia dit que ell era escuder. Per tant B és escuder. Com que C va dir que B estava mentint, i B estava certament mentint, C va dir la veritat, d’aquí que C és un cavaller. Concloem, doncs, que B és un escuder i C un cavaller. (És impossible saber què és A).
2. Suposem que A fos escuder. Llavors l’enunciat “Al menys un de nosaltres és escuder” seria fals (ja que els escuders emeten enunciats falsos); d’on en segueix que tots dos serien cavallers. Així, si A fos escuder, hauria de ser també cavaller, cosa impossible. Per tant A no és un escuder; és un cavaller. I per això el seu enunciat ha de ser cerr; així, al menys un d’ells és realment un escuder. Com que A és cavaller, llavors B ha de ser l’escuder. Resumint, A és cavaller i B escuder.
3. A i B són tots dos cavallers.
4. L’única conclusió vàlida és que l’autor d’aquest problema no és un cavaller. El fet és que ni un cavaller ni un escuder podrien haver emès aquest enunciat!
5. A escuder, B cavaller i C escuder.